Joan Majó: "Hem sortit de la recessió, però no hem sortit de la crisi"

Joan Majó i Cruzate va néixer a Mataró l’any 1939. És doctor en Enginyeria Industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya, empresari i polític jubilat. Durant la seva carrera política va ser alcalde de Mataró després de les primeres eleccions municipals i va ser ministre d’Indústria i Energia amb Felipe González. Ha publicat els llibres Després de tocar fons (2010), No m’ho crec! (2009), Luz al final del túnel (2011) i El món que ve... ja el tenim aquí (2013).

Va escriure el llibre Després de tocar fons l’any 2010, i des d’aleshores l’atur ha continuat augmentant i la crisi econòmica s’ha agreujat. Com veus la situació actualment? S’ha tocat fons?

Ara ja no podem parlar exactament igual de tots els països d’Europa. N’hi ha alguns que es troben en una situació i alguns que es troben en una altra. En el cas d’Espanya està molt clar que hem sortit de la recessió, però no hem sortit de la crisi. Faig aquesta distinció perquè ara sí que està molt clar que durant els últims anys el PIB ha crescut, i a més ha crescut bastant. Però no s’ha acabat la crisi, encara segueix estant present.

Per què diu que no hem sortit de la crisi?

Hi ha tres desequilibris que em fan dir que no hem sortit de la recessió de la manera que ens diuen que hem sortit: el PIB creix, l’ocupació creix i les exportacions creixen. Les exportacions creixen fonamentalment perquè l’euro s’ha devaluat molt respecte el dòlar, perquè els costos salarials interiors s’han reduït molt i perquè el preu del petroli ha baixat. El preu del petroli influeix en els costos, i com que som un país deficitari d’energia el descens dels preus del petroli millora extraordinàriament la nostra capacitat de comerç internacional.

Però ni la reducció del preu del petroli ni la devaluació de l’euro tenen res a veure amb la política econòmica espanyola, són uns regals que ens venen de fora i poden desaparèixer en qualsevol moment. Per tant, la nostra competitivitat exterior, que sembla que ha millorat molt, ho ha fet per dos elements que nosaltres no hi hem fet res. Sí que hi hem fet amb la reducció de sous, que no és la millor mesura per arreglar això.

Segon: ha augmentat l’ocupació. Això no és veritat. Han augmentat el número d’ocupats, però per a mi l’ocupació és el número total d’hores a l’any que la gent treballa al país. I si substitueixes un treballador fix a temps complet per tres a temps parcial el número d’ocupats ha augmentat, però no l’ocupació. I en aquests últims anys això ha passat molt. Ha disminuït l’atur, però la disminució de l’atur també es deu als que han deixat de buscar feina o que han marxat a fora. No és veritat que hi ha un augment de l’ocupació.

Ha augmentat el PIB, això és cert. Però també hi ha una part que es deu a que tornen a augmentar valors dels actius. Hi ha una certa reactivació del sector de la construcció, els pisos estan tornant a pujar. Això fa pujar el PIB, però el pis segueix sent el pis.

Però aquest creixement no ha repercutit en totes les classes de la societat.

Des del punt de vista de la renta hi ha hagut un enorme augment de la desigualtat. No hi ha redistribució. Això em sap greu des del punt de vista social i, a més, la base del creixement d’un país és la disminució de les desigualtats. Cada vegada tenim més desigualtat en les rendes, i a més el factor de redistribució que representava l’estat del benestar s’està posant en perill. Les retallades s’han fet per reduir el dèficit però això és pan para hoy y hambre para mañana. Jo no crec que aquest sigui el camí per sortir d’aquesta situació.

Quines mesures creu que són necessàries per reduir les desigualtats?

Crec que s’hauria d’augmentar el salari mínim i també els impostos en la part alta de la població amb més renta. Durant els anys 60, 70 i 80 l’Índex Gini anava baixant, i des de principis dels 90 va començar a pujar. Als Estats Units, de l’augment de renda que han tingut una vegada han sortit de la crisi (perquè ells sí que n’han sortit) el 95% d’aquest augment se l’ha quedat l’1% de la població. I el creixement que tenim nosaltres és d’aquest estil. Una de les coses que criden més l’atenció és l’enorme increment de persones que tenen feina però que estan per sota del nivell de pobresa. Ha aparegut una nova figura els últims anys a Espanya, el treballador pobre. Abans els pobres eren els desocupats, els exclosos.

La meva tesi és que mentre no fem que el mercat de treball torni a tenir un nivells de salaris adequats i mentre no fem que el sistema fiscal redistribueixi no sortirem d’aquesta situació. Ara el sistema fiscal no redistribueix, a Catalunya la renda bruta està més ben distribuïda que la renda disponible. És a dir, el sistema fiscal no redueix les desigualtats, sinó que les augmenta. I encara més quan aquesta falta de redistribució ha fet baixar la qualitat dels serveis públics.

El repte és tornar a la situació de creixement d’abans de la crisis o cal seguir un altre camí?

En política fiscal crec que sí que s’hauria de tornar enrere, perquè al llarg dels 60, 70 i 80 van haver-hi a Europa unes reformes fiscals que feien que augmentés la recaptació fiscal, en alguns casos de manera exagerada. A Suècia, per exemple, el 60% del PIB el recaptava l’Estat. Però a partir dels anys 80 es van anar fent reformes per tirar això enrere. A mi em sembla bé que a Suècia fessin reformes per tirar això enrere, però aquí no calia fer cap reforma perquè ja estàvem molt enrere. La mitjana de la Unió Europea és que l’Estat recapta amb impostos al voltant del 45%. A Espanya no arribem al 35. I volem tenir serveis públics de la mateixa qualitat, i alguns com la sanitat els tenim de la mateixa qualitat, però no volem pujar els impostos. Per tant, crec que hem de tornar enrere per recaptar més impostos, i això és un tema de voluntat política.

El principal queixa que es fa quan es parla d’augmentar impostos és que quan es fa un augment d’impostos es fa per a aquells que ja paguen, i els que no en paguen segueixen sense pagar-ne. Per tant, no es pot fer un augment d’impostos sense una absoluta persecució del frau fiscal.

I creu que aquestes mesures ajudarien a reduir les desigualtats?

El mercat ara està regulat, però ho ha d’estar més en més aspectes. Un d’ells és que el mercat per si mateix crea desigualtats i aquestes desigualtats no poden ser exagerades. S’han de reduir les desigualtats, i per fer-ho hi ha dues maneres. Una és la fiscal, que el mercat actuï i després el sistema fiscal redistribueixi, o bé que el propi mercat tingui uns límits fixats. Per exemple, el mercat de treball és un mercat lliure, però està regulat. Hi ha un salari mínim, i per molt que un empresari vulgui no pot contractar per sota d’aquest salari. Jo crec que hi hauria d’haver també un salari màxim.

Mantenir el mercat, no sóc partidari de la planificació econòmica, però ha d’estar molt ben regulat i hauria d’intentar que abans dels impostos ja no hi haguessin aquestes diferències de renda. Perquè com més lliure és el mercat més grans són les diferències i més fort ha de ser el sistema fiscal. Mentre hi hagi un mercat que funcioni i que tingui uns graus de llibertat relativament importants serà necessari un sistema fiscal mai proporcional, sempre progressiu. Perquè les rendes més altes hauran de pagar proporcionalment més perquè hi hagi una redistribució cap a les rendes més baixes en forma de diners o en forma de serveis públics gratuïts.

Quins considera que són els culpables de la crisis?

Els grans culpables de la crisis van ser dos: els que van modificar la legislació perquè es poguessin fer coses i els que van fer aquestes coses. La banca d’inversió americana té una gran responsabilitat en l’inici de la crisis (Lehman Brothers, Goldman Sachs...). Jo no estic en contra dels bancs, estic en contra dels bancs d’inversió. Quan els bancs només rebien diners en dipòsits, pagaven un 2% a qui li portava els diners i amb aquests diners donaven crèdits a una empresa i li cobrava el 4%. Així el banc feia negoci però permetia que els diners que necessiten les empreses per invertir arribin a les empreses.

Per tant, l’acció dels bancs d’intermediari entre l’estalvi i la inversió és una feina que és bona per a la societat i alhora els bancs guanyaven diners. El que no pot ser és que els bancs es dediquin a crear figures inversores noves que l’únic que fan és guanyar diners movent diners, però sense crear valor real. Durant molts anys als Estats Units i a Europa hi havia una distinció clara entre la banca comercial i la banca d’inversió, que estava molt regulada. Però d’un moment a l’altre els EUA van treure aquesta distinció entre els bancs i els d’inversió rebien molts més diners que abans, perquè hi havia gent que no sabia que se la jugava.

A la tercera part del llibre cita alguns valors necessaris per a superar la crisi i que es torni a repetir en un futur. Alguns són la responsabilitat, l’esforç, els drets... En l’actualitat n’afegiria algun més?

La sostenibilitat. Crec que aquests últims anys hem anat adquirint consciència de que la manera en què produïm no és sostenible a llarg termini. Això no és només un tema de sostenibilitat mediambiental, que és fonamental, sinó que també la sostenibilitat social és molt important. Una societat que quan creix augmenta les desigualtats està condemnada a que passi alguna cosa negativa, com va passar abans de la Primera Guerra Mundial.

En el llibre també parla de “creixement exagerat i en una direcció equivocada”. Què n’opina de les corrents econòmiques que defensen el decreixement?

Una cosa és el decreixement i un altre un gran augment de l’eficiència. El nostre problema d’ara no és que creixem massa, sinó que creixem malbaratant. Molts dels mecanismes tecnològics que utilitzem actualment els vam dissenyar en un moment en què hi havia tot el petroli que volguéssim i era molt barat. Valia un dòlar el barril i ha arribat a valdre 140 dòlars. Jo ni m’havia arribat a imaginar que es poguessin esgotar les reserves. Per tant, el nostre model tecnològic ha estat dissenyat sense tenir en compte l’eficiència. Crec que és necessari un decreixement basat en l’eficiència i sobretot en l’eficiència de recursos naturals.